La cerdanyolenca Elena Jaumandreu rebrà la Creu de Sant Jordi

La Generalitat de Catalunya lliurarà la Creu de Sant Jordi 2021 a 20 persones i 10 entitats, entre les quals destaca la muntadora cerdanyolenca Elena Jaumandreu. Entre els premiats anunciats hi ha noms tan coneguts com els de Pau Gasol, Justo Molinero, Francisco Ibáñez, Alèxia Putellas, Mònica Terribas o el grup Els Pets.

“La millor muntadora del món”, segons Orson Welles

Elena Jaumandreu (Barcelona, 1936) rebrà el guardó per l’excel·lència de la seva feina com a muntadora cinematogràfica, “la millor muntadora del món” segons Orson Welles, amb qui va treballar en la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965). Pionera en el seu àmbit, va aprendre l’ofici del seu pare, el Francesc; es va especialitzar, sobretot, en el muntatge de doblatge, i va treballar amb directors com Carlos Saura (Los golfos, 1960), Marco Ferreri (El cochecito, 1960) i Eloy de la Iglesia (Fantasía... 3, 1966), i en pel·lícules com Las Vegas, 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi, o Interior roig (1983), d’Antoni Anglada. Instal·lada des del 1983 a Cerdanyola, hi va desplegar un activisme compromès i sostingut, molt vinculat a l’associacionisme cultural. L’any 2019, l’Acadèmia del Cinema Català la va reconèixer com a membre d’honor.

L’elecció de les personalitats distingides amb aquest guardó ha volgut respectar, com ja ha estat palès en les darreres edicions del premi, la paritat de gènere. A més, la selecció de persones guardonades també reflecteix la diversitat de camps en què treballen les persones i les entitats distingides amb les creus, així com la representació territorial.

La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció arriba enguany al seu 40è aniversari. Es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya. Qualsevol ciutadà, grup de ciutadans o entitat pot demanar que s’atorgui aquest guardó a alguna persona, sigui física o jurídica.

“Welles era d’una altra espècie”

Al novembre de 2016 aquesta publicació entrevistava Jaumandreu.

– No era molt habitual a la dècada dels 60 trobar una dona muntadora.

Jo m’havia preparat per ser secretària, com totes les noies d’aquella època. El meu pare era muntador -va ser un dels primers- i un dia em va demanar si podia ajudar-lo i em va ensenyar a empalmar. Vaig aprendre molt i vaig tenir un bon mestre. A partir d’aquell moment vaig ser ajudant i vaig acabar sent muntadora, però era la filla del Jaumandreu. Vaig anar evolucionant i fins que vaig passar a ser jo la Jaumandreu.

– I de filla de Francesc Jaumandreu va passar a ser Elena Jaumandreu, la muntadora de Welles. Com va arribar a ell?

Es veu que la meva vida està plena de casualitats. Estava acabant de muntar una pel·lícula i el productor Gustavo Quintana em va dir: “la setmana que ve has de començar a treballar amb Orson Welles”. Però li vaig dir que s’esperés perquè estava acabant el muntatge amb un altre director i no el podia deixar penjat. Em van esperar i quan vaig començar vaig treballar moltes hores per posar-me al dia.

– Com va ser la relació amb Welles?

El Welles era d’una altra espècie. Per ‘Campanades a mitjanit’ no hi havia guió, ell ho tenia al cap. La sort és que es gravava molt material i et donava l’oportunitat de poder treballar molt bé. Era un home de poques paraules, ell venia a diari i seia a la moviola. Ell tenia molt clar el que volia, però no ho explicava a ningú més. Sabia si el muntatge li havia agradat si ho mirava, em mirava i somreia. No calia més.

– Diu que Welles era d’una altra espècie. Ell era un director molt exigent amb el seu equip. Vostè també era una muntadora d’una altra espècie?

Per mi era normal com jo treballava. Si tu fas una feina que t’agrada t’hi aboques i busques donar el màxim. Jo conec muntadors que deien: ‘Ja està bé, total per una vegada que es passarà a la sala’. Però no hi estic d’acord, els espectadors tenen dret a veure-ho bé. Si alguna cosa ha d’estar bé no es pot anar amb presses. Amb el Welles jo treballava totes les hores del món. Ara tot és ordinadors i tecles, abans anaves mirant amb la lupa, descartant i agafant... El contacte amb la pel·lícula et dóna una complicitat amb la imatge impressionant. Et passes moltes hores treballant i no te n’adones.

– Com era el dia a dia?

A les 7 del matí ens recollia el cotxe de la productora i ens portava a l’estudi. Dinàvem i hi tornàvem. A les 12 feia que els meus ajudants marxessin i jo em quedava més. Vaig estar dos dies i mig sense dormir i em vaig quedar dormida dreta. Van ser 10 mesos, hi havia molt material.

– Treballar amb el Welles va obrir-li moltes portes?

Sí, treballar amb el Welles suposava un prestigi. Hi havia gent que no s’atrevia a contractar-me perquè es pensaven que cobraria molt. Jo cobrava el doble que la resta de muntadors, però feia més del doble d’hores que ells.

– Després de Welles, quin treball recorda més?

Potser Las Vegas, 500 millones, d’Isasi-Isasmendi. Però als 31 anys vaig decidir casar-me i tenir fills. I llavors vaig venir a Barcelona, d’on havia marxat als sis anys, on ja em vaig quedar. Jo sabia el que va ser que una família marxés a Madrid durant la postguerra, ho vam passar molt malament i no ho vaig voler per als meus fills. Aquí vaig continuar treballant, però amb un altre ritme. Després ja estava separada i amb el meu pare malalt i no podia estar molts dies de rodatge a diferents llocs.

– S’ha penedit de la decisió de marxar de Madrid per formar una família?

No, penso que en cada moment ha tingut el seu què. Vaig treballar molts anys intensament en una cosa que m’omplia molt i després els meus tres fills van ser molt importants.

– Li agradava anar al cinema a veure les pel·lícules que havia muntat?

Un cop tirades les mescles ja ho supervisaves. Feies el muntatge de la mescla. Després ho portaves al laboratori i la tornaves a mirar i quan et donaven la còpia la tornaves a veure i després el dia de l’estrena també hi havies d’anar.

– Quan va decidir que es jubilava?

Als 62 anys. Amb honestedat vaig veure que hi havia moments que treballant no tenia les coses clares. Si tenia dubtes i m’equivocava el resultat seria que no es podia tirar la còpia. Llavors ja feia doblatge de muntatge, que és molt més senzill.

-I quina va ser l’última pel·lícula que va muntar?

No ho recordo bé, era un director català. Me n’alegro de no recordar el títol perquè era una pel·lícula molt dolenta, molt mal rodada.

-I fa dos anys es va implicar en el Taller de Cinema de Gent Gran promogut per l’Ajuntament.

Sí, va ser per casualitat. M’ho va explicar una amiga i vam anar a la reunió. El primer any vam presentar el curtmetratge ‘El secret de la Torre Vermella’ en la clausura de Fantosfreak i l’any passat ‘Jubilats d’èlit’. El Fantosfreak té gràcia perquè veus que la gent jove té una manera de divertir-se fent cinema que té el seu puntet. Ara estem preparant un altre curt. Però no necessàriament ha de ser friki, el que volem és donar a conèixer llocs de Cerdanyola.

Post Views:

449